En l’àmbit de la violència masclista, darrerament se sol utilitzar la paraula «supervivent» en lloc de «víctima» per referir-se a les persones que han sobreviscut a una experiència de violència, com una forma de reconèixer, reparar i empoderar les persones supervivents d’abús. Amb l’expressió «de víctima a supervivent» es posa l’accent en el procés, per evitar essencialitzar la categoria de víctima i posar en relleu la seva proactivitat i la capacitat de resiliència per canviar la seva condició.
Existeixen també, però, perspectives que critiquen una visió excessivament optimista i individualista que implica alguns usos del terme, en tant que es nega la condició de víctima a la supervivent i se li exigeix recuperar-se del trauma, en lloc d’acceptar la debilitat i vulnerabilitat que pot i té dret a sentir. Es denuncia que en el sistema capitalista es considera el victimisme com una condició que cal superar en poc temps; no és opcional, sinó que és un procés obligatori que passa per la voluntat de «canviar la mentalitat de víctima». D’aquesta manera, el fracàs de completar amb èxit aquesta transformació es tradueix en una culpabilització de les víctimes (sobretot de les que no han sobreviscut, a les quals se’ls retreu no haver lluitat prou, o no amb prou eficàcia) o supervivents, que des d’una perspectiva individualista les fa responsables de causar el seu propi patiment, com si fos una elecció possible de la persona i com si la mentalitat fos l’única barrera perquè les víctimes deixin de ser-ho.