Feminicidi: terme encunyat per l’autora i activista feminista Diana E. H. Russell el 1976, introduït i desenvolupat en l’àmbit hispanoamericà per l’antropòloga feminista mexicana Marcela Lagarde, que el va emprar per designar la violència, perpetrada amb una truculència extrema, exercida contra les dones de Ciudad Juárez, principalment immigrants que treballen en maquiladores, a la frontera nord de Mèxic. Lagarde va promoure la creació d’una Comissió Especial de feminicidi al Congrés per investigar l’assassinat de dones a Ciudad Juárez i va dirigir la Recerca Diagnòstica sobre Violència Feminicida en la República Mexicana. L’estudi va permetre concloure que el feminicidi no és exclusiu de Ciudad Juárez, i com s’ha demostrat, tampoc de Mèxic. Rita Laura Segato ha argumentat que els feminicidis de Ciudad Juárez són crims d’una nova modalitat de guerra (2014, 2016). Així mateix, sosté a La escritura en el cuerpo de las mujeres asesinadas en Ciudad Juárez. Territorio, soberanía y crímenes de Segundo Estado (2006) que els autors dels feminicidis conceben el cos de les dones com «el suport privilegiat per escriure i emetre [un] missatge violent i alliçonador que compta amb la intensificació de la violència mediàtica contra elles com a “braç ideològic de l’estratègia de la crueltat”» (Gago 2015). Actualment, el terme s’empra en d’altres contextos geogràfics per designar assassinats de dones per raó del seu gènere, tant si es produeixen en l’espai públic com en l’àmbit domèstic o familiar de la dona.
Verónica Gago explica: «El que expandeix Ciudad Juárez més enllà de Mèxic és que allà s’anticipa, a manera de laboratori, com cert dinamisme laboral i migrant de les dones està expressant un dinamisme polític (un conjunt de lluites històriques) per escapar del confinament domèstic que és aprofitat pel capital transnacional. Es tracta d’un desig de fuga que és explotat per la màquina capitalista perquè usa com a combustible un anhel de prosperitat popular per traduir-lo en formes laborals, de consum i d’endeutament expoliadores i que, en el seu moment de clímax, esdevé una màquina feminicida» (2019: 32).
Gago, Verónica (2015). «La pedagogía de la crueldad». Pàgina 12, 29 Maig.
Segato, Rita Laura (2014). «Las nuevas formas de la guerra y el cuerpo de las mujeres». Revista Sociedade e Estado, 29(2), 341-371.
Segato, Rita Laura (2016). La guerra contra las mujeres. Madrid: Traficantes de Sueños.
Segato, Rita Laura (2021). «Crueldad: pedagogías y contra-pedagogías». Lobo suelto, 1-3.