Íncel és un acrònim de l’expressió anglesa involuntary celibate (cèlibe involuntari). El terme va ser encunyat el 1997 per una estudiant canadenca anomenada Alana, que va crear l’Involuntary Celibate Project: un espai comunitari de suport per a persones —independentment del gènere— que experimentaven solitud, dificultats per establir relacions sexoafectives i manca de reconeixement social.
Amb el temps, però, aquest concepte ha estat apropiat i transformat radicalment per comunitats virtuals, formades principalment per homes heterosexuals, que s’autodefineixen com a “cèlibes involuntaris” i que han desenvolupat una subcultura pròpia dins la denominada masclosfera (manosphere). A través de fòrums i plataformes digitals, aquest moviment ha evolucionat cap a un espai de radicalització que difon ideologies misògines, antifeministes, LGBTIQ+fòbiques i, sovint, apologètiques de la violència. Les dones, especialment, són deshumanitzades i responsabilitzades de la manca d’interaccions sexoafectives dels membres d’aquest col·lectiu, juntament amb altres homes percebuts com a sexualment reeixits.
La ideologia íncel ha esdevingut un dels corrents més visibles dins l’ecosistema digital de l’extrema dreta supremacista, masclista i antifeminista, i s’ha vinculat a diversos casos d’atacs violents motivats per l’odi de gènere. L’expansió d’aquest discurs a través de les xarxes socials ha contribuït a normalitzar i difondre narratives d’odi, especialment entre públics joves i vulnerables a processos de radicalització.
Romanos, Andrea (2025) «Els incels: quan la frustració masculina es converteix en odi», UOC News. 9 d’abril.