per Isis López
El conte
Fa molts anys, una nena coneguda com a Caputxeta Vermella —pel color de la peça de roba que sempre vestia— va emprendre el camí cap a casa de la seva àvia, que estava malalta. Per encàrrec de la mare, li duia un cistell amb coca i mantega, unes menges que, sens dubte, l’ajudarien a recuperar-se. En endinsar-se al bosc, la nena es va trobar un llop. La bèstia, tot i el desig de menjar-se-la, se’n va estar perquè, no gaire lluny, hi havia uns llenyataires.
El llop va entaular conversa amb la Caputxeta Vermella. Amb astúcia, la va convèncer per agafar un camí més llarg, de manera que ell va poder arribar primer al destí. Mentre la petita s’entretenia collint flors i perseguint papallones, el llop va arribar a la casa del bosc, es va fer passar per la neta i va devorar l’àvia a l’instant.
Quan la Caputxeta finalment hi va arribar, el llop, camuflat sota les flassades, la va convidar a entrar al llit amb ell. Després del conegut diàleg sobre les mides del seu cos («quines orelles tan grans que tens…»), l’engany va culminar de forma tràgica: el llop es va llançar sobre la nena i la va devorar també.
Anàlisi crítica de «La Caputxeta Vermella»
“La Caputxeta Vermella”, de Jacob i Wilhelm Grimm, és una peça fundacional del cànon que continua viva a les aules i en l’imaginari familiar. Forma part dels contes tradicionals recopilats a principis del segle XIX pels germans Grimm, un corpus bàsic del patrimoni literari infantil i juvenil. Reculls com ara Contes per a la infància i la llar (Grimm & Grimm, 1812) van plasmar la cultura popular del poble alemany en un moment històric clau per a la unificació del país. Aquestes narracions es caracteritzen per un ambient fosc i violent que reflecteixen un món on els personatges actuen en funció dels seus sentiments més crus i lluiten per sobreviure en un entorn ple d’amenaces. Les històries estan marcades per un component moral d’alt valor simbòlic.
N’és un exemple paradigmàtic “La Caputxeta Vermella” que, a diferència de les adaptacions actuals, es configura com una narració explícitament violenta. En aquesta versió, la figura femenina es presenta com una criatura elegant, delicada i de petites dimensions, fet que la situa en una posició de vulnerabilitat davant dels perills del bosc. A més, pel que fa a la diferència d’edat entre els personatges, s’estableix una relació desigual respecte al llop, amb un clar desequilibri quant al poder. D’aquesta manera, es reforça l’estereotip clàssic de la nena com a símbol femení d’innocència i de bondat, en contraposició radical amb el llop, figura masculina plenament associada al mal i a la violència.
Desmuntant estereotips a l’aula
La reflexió sobre els estereotips pot ser objecte de treball a l’aula per mitjà de l’anàlisi dels elements simbòlics associats a la protagonista, com ara:
- La seva condició infantil.
- La capa vermella —associada a la violència i a la passió—.
- El mateix nom, que incorpora un diminutiu.
Aquesta dinàmica té per finalitat evidenciar la visió androcèntrica del relat, que es posa de manifest en la descripció de la figura femenina i en la projecció d’uns determinats cànons de bellesa. Per aquest motiu, és essencial ressaltar críticament el llenguatge emprat durant el relat i convidar a reflexionar sobre les accions realitzades per part de cada personatge i les temàtiques de les quals parla cadascú.
Fent referència a la revisió de les idees patriarcals que desprèn aquest relat, cal mencionar algunes de les reescriptures dutes a terme per autores com ara:
- Angela Carter (The Bloody Chamber, 1979), qui representa la Caputxeta com una adolescent conscient del seu propi cos i situa els conceptes de menstruació i virginitat al centre del discurs des d’una perspectiva feminista i antitabú.
- Carmen Martín Gaite (Caperucita en Manhattan, 1990), la qual manté la condició infantil de la protagonista, però que, a diferència del conte original, presenta unes aventures que no culminen en un final moralitzador on es castiga la llibertat i la temeritat de la dona. Ben al contrari, l’aventura viscuda a Nova York esdevé una experiència positiva que contribueix al creixement i desenvolupament personal de la protagonista (Morales, M., 2002).
Rols de gènere i espais simbòlics
Partint d’aquesta revisió crítica dels relats tradicionals, es poden treballar els rols de gènere creant un llistat de totes les tasques de la llar que assumeixen les dones de la història original, com ara la dedicació a la família, la criança, la recol·lecció de flors i fruits, i la cuina. L’elaboració d’aquest llistat pot obrir una conversa sobre com tradicionalment s’ha associat la dona amb activitats purament domèstiques i, sovint, purament estètiques i idealitzades —com recollir flors o perseguir papallones.
En aquesta línia, una estratègia per fer prendre consciència del tradicional contrast entre els rols femenins i els masculins és comparar la fragilitat de la nena amb el perill que representa el llop. L’animal fa servir l’engany i la seducció com a estratègies per parar un parany a la Caputxeta. El diàleg final, carregat d’un llenguatge de clares connotacions sexuals, acaba conduint a un desenllaç terrorífic. En una colpidora escena de canibalisme simbòlic, la nena és devorada pel llop. Davant la situació plantejada, es pot treballar com s’exerceix la violència contra l’àvia i la nena, remarcant les semblances i les diferències observades en cadascuna de les agressions.
Així mateix, és important destacar el poder simbòlic de l’espai narratiu:
- L’espai obert (el bosc): Representa l’àmbit dominat pel poder masculí, el lloc on s’amaguen els perills.
- L’espai tancat (l’habitació de l’àvia): És, tanmateix, el context en què es desenvolupa el pic més alt de la violència contra les figures femenines; per tant, s’erigeix en un domini en què es genera la sensació de falsa seguretat.
L’anàlisi de les il·lustracions pot propiciar una reflexió sobre el context espacial, i identificar el grau de violència segons les zones en què es duu a terme.
Més concretament, s’exemplifica l’escena de l’escomesa del llop sobre l’àvia, succés que té lloc al llit del dormitori, espai que posteriorment també serà testimoni de l’abús sexual envers la Caputxeta. Aquest desenllaç és essencial per comprendre la intenció dels autors, que presenten la protagonista com una figura vulnerable i associen el pecat amb la sensualitat (Zipes, citat en Morales, M., 2002). D’aquesta manera, el relat acaba atribuint a la víctima la responsabilitat de les conseqüències derivades d’haver desobeït les advertències de la seva mare (Morales, M., 2002).
Conclusió i proposta didàctica
En conclusió, i amb la finalitat de realitzar el tancament d’una sessió en què s’analitzi aquest recurs literari, es proposa remarcar l’ensenyament moral del conte. Tenint en compte que els germans Grimm van voler construir una identitat cultural compartida del folklore literari, aquesta història podria ser interpretada com una advertència adreçada a la infància respecte de la desconfiança i la inseguretat de l’època, particularment per a les nenes. El conte il·lustra de manera paradigmàtica com la literatura i la por han estat uns dispositius de dominació de dones i nenes.
Una activitat adequada amb la finalitat d’implementar el concepte d’ensenyament moral és efectuar una anàlisi de les diverses interpretacions socials que poden sorgir en funció del públic al qual s’adreça aquesta narració i de l’època en què es difon. Per tal d’assolir-ho, es pot observar i comparar la conducta dels personatges i les seves reaccions davant dels esdeveniments que es produeixen. Així, el grup pot reforçar la importància de la traducció que pot adoptar la trama des d’una mirada crítica i amb perspectiva de gènere.
Referències bibliogràfiques
Angela Carter (1992). Caperucitas, cenicientas y marisabidillas: Una antología de cuentos populares. Edhasa.
Helena Cortés, Jacob i Wilhelm Grimm (2019). Los cuentos de los hermanos Grimm tal como nunca te fueron contados (H. Cortés Gabaudan, Ed. y Trad.). La Oficina de Arte y Ediciones.
Isis López Vega (2025). Llegir entre línies: la representació de les dones als contes tradicionals infantils [Treball de fi de grau, Universitat de Barcelona]. https://drive.google.com/file/d/1_bf2OsE1WQ67nbCTJW7KzMK-tKJUb2cX/view?usp=sharing
Jacob i Wilhelm Grimm (1812). Kinder- und Hausmärchen.
María del Carmen Alonso Ímaz (2016). Cuentos de Grimm y cuentos tradicionales españoles. mAGAzin, (24), 6–12. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6188327
María Soledad Morales Ladrón (2002). Caperucita reescrita: The Bloody Chamber, de Angela Carter, y Caperucita en Manhattan, de Carmen Martín Gaite. Revista Canaria de Estudios Ingleses, 45, 169–183. https://riull.ull.es/xmlui/bitstream/handle/915/29570/RCEI_45_2002_11.pdf?sequence=1&isAllowed=y
Rocío Izquierdo Guerra (2019). La imagen del género femenino en los cuentos tradicionales. Pequeño proyecto de investigación: Una aproximación a la equidad de género [Trabajo de Fin de Grado, Universidad de Valladolid]. UVaDOC. https://uvadoc.uva.es/handle/10324/39177